Tuesday, 6 December 2016

SERIEANDO #2: Merlí 2x12|| Opinió i experiència (SPOILERS).

Bona nit, little anchors! Benvinguts una entrada més a Marta's Bookshelf.

Sé que no és normal que publiqui al blog a aquestes hores, però després de veure aquest capitulàs de Merlí, no em puc anar a dormir sense fer una petita ressenya de l'episodi.


Per començar, he de felicitar els actors per fer un treball tan impressionant en aquest episodi. M'han encantat també les imatges al Tibidabo (han estat molt emocionants).

D'acord, aquest episodi ha estat molt centrat en el Bruno i el fet que marxa a Roma a viure, així com els vincles que té amb els seus companys i com afronta el seu canvi de vida. Veiem el Bruno amagar-se de la realitat, fugir de la por que li fa canviar de gent i deixar enrere la seva vida. No crec que hi hagi una altra explicació per no dir als seus amics que marxa.

El seu adéu amb el Merlí... bua, m'ha fet emocionar moltíssim. "Papa, ets el millor profe que he tingut". De debò, aquesta frase m'ha fet un petit foradet al cor. Al llarg de la sèrie hem vist el Merlí i el Bruno crèixer com a pare i fill, i arribats al punt d'haver de dir adéu s'han adonat de quant s'estiment realment. Molt.

Necessito parlar de l'escena Pol-Tània-Bruno.

Abans d'aquest episodi, creia que el Pol i la Tània acabarien junts d'alguna manera, però ara veig que la seva relació ha estat (probablement) creada per donar lloc als esdeveniments finals. Els maldecaps que es provoquen l'un a l'altre són pel Bruno, pel mal que fa que se'n vagi.

Per si no ho sabeu, sóc una fan molt i molt gran de Brunol, la parella entre Pol i Bruno, i com ja podeu imaginar, les últimes escenes m'han destrossat. El petó que el Pol fa al Bruno m'ha semblat un gest molt maco i significatiu. Hem de destacar com el Bruno ha estat incapaç de mirar-li als ulls després del petó. Per què? Ben fàcil: l'estima.

Un cop dins el cotxe en moviment, quan la Tània i el Pol s'han quedat sols, ha sigut quan tots dos s'han deixat portar per les seves emocions més sinceres. En fer cadascú el seu camí separat han trencat a plorar. La Tània perd el seu millor amic. El Pol perd... el seu primer amor? Sí, crec que tot això de "sóc un machote i no m'enamoro mai" va ser la manera d'introduïr la raó per la qual el Pol plora tant: s'estima el Bruno. Però no sap acceptar-ho, perquè s'ha acabat creient aquesta postura d'home de pedra insensible.


Ja per últim, comentar la reacció del Bruno. Un cop dins el taxi, també ell ha perdut l'autocontrol. Hem pogut veure aquest petit somriure perquè el Pol li ha fet un petó, perquè el Pol ha estat allà per dir-li adéu, perquè el seu pare l'estima i s'esforça tots els dies per estar bé amb ell, perquè la Tània ha estat sempre una molt bona amiga i no ha deixat de fer-li costat en cap moment. És molt feliç, i alhora molt trist, perquè just en aquest moment de marxar s'ha adonat que tot el que vol fer és quedar-se.

No sé vosaltres, però jo necessito veure què passa a continuació, si el Bruno realment marxa i com evolucionen el Pol i la Tània després d'aquesta nit tan carregada d'emocions i llàgrimes.

I vosaltres? Deixeu-me les vostres opinions als comentaris.

Ens llegim! 

No comments:

Post a Comment