Saturday, 20 January 2018

Ressenya: TORTUGUES CAMÍ AVALL de John Green.



Gràcies a Fanbooks per l'exemplar.

SINOPSI:


L’Aza, una noia de setze anys, mai no s’havia plantejat resoldre el misteri del fugitiu multimilionari Russell Pickett, però hi ha en joc una recompensa de cent mil dòlars i la seva millor amiga, l’audaç Daisy, està ansiosa per investigar. Així, juntes naveguen entre la curta distància i alhora les àmplies divisions que les separen d’en Davis, el fill de Russell Pickett.

L’Aza ho està intentant. Mira de ser una bona filla, una bona amiga, una bona estudiant i potser també una bona detectiva, mentre viu dins de l’espiral cada cop més estreta dels seus propis pensaments


RESSENYA:



John Green ho ha tornat a fer. Ha tornat a sortir al mercat amb una novel·la que cobreix temes importants i poc ensenyats en literatura juvenil. Ha tornat a utilitzar el seu talent per omplir les pàgines de vida, de debò.

En saber que s'aveïnava una nova novel·la de John Green, vaig intentar no crear-me massa expectatives. Sempre llegeixo crítiques negatives sobre les obres de John Green, i amb aquesta novetat no va haver-hi excepció. Així i tot, vaig intentar treure’m prejudicis abans de girar la primera pàgina. M'alegro d'haver-ho fet, ja que m'ha semblat una novel·la magnífica i digna de gaudir al cent per cent.

Comencem per la trama. A "Tortugues camí avall" coneixem l’Aza, una noia de setze anys amb problemes d'ansietat, i la seva millor amiga, la Daisy, aventurera i esbojarrada. Russell Pickett, pare d’en Davis, antic company de l’Aza, ha desaparegut i s'ofereix una gran recompensa a aquella persona que pugui facilitar informació sobre el seu parador. La Daisy, sent com és, ofereix l’Aza acostar-se de nou a en Davis per resoldre l'enigma i aconseguir els diners... però tot pot complicar-se quan l'enigma de Russell Pickett no és l'única cosa que uneix l’Aza i en Davis. I tot és molt més complicat encara quan l'ansietat de l’Aza sembla no tenir planejat desaparèixer.

Des d'un punt de vista general, veiem que l’Aza és una protagonista amb trets que la fan bastant humana. Molt més enllà del seu paper de protagonista en una novel·la contemporània, representa moltes coses que no s’acostumen a veure en literatura juvenil. Parlo de l'ansietat que es veu reflectida i molt bé representada en aquesta novel·la, però també parlo de moltes altres coses. Centrant-nos en l'ansietat, només puc felicitar a l'autor per haver aconseguit obrir-nos la ment de l’Aza de bat a bat per mirar com funciona amb la seva ansietat i pors. M'ha semblat una meravella redactada, la manera en la qual ens converteix en part de l'organisme de l’Aza. 

Així i tot, crec que el que més m'ha agradat de la novel·la no és el ben representada que està l'ansietat en adolescents, sinó el com l’Aza és la seva pròpia heroïna i no necessita a cap príncep blau per tirar endavant. M'explico: és molt comú en literatura juvenil això que la noia té problemes i el noi, amb tan sol aparèixer i deixar anar un parell de paraules cursis, la salva. En aquesta novel·la, l’Aza posa els seus propis límits en les seves relacions i no s'obliga a fer gens que no vagi d'acord amb el que se sent còmoda fent. Es posiciona a si mateixa per davant de qualsevol, i això es va veient al llarg del llibre. És un gran personatge amb una bona evolució, això no es pot negar. Així que sí, "Tortugues camí avall" és una novel·la sense herois més enllà del que cadascun porta dins.

El mateix que he dit sobre l’Aza sent la seva pròpia heroïna es pot aplicar a en Davis. No solament el seu pare ha desaparegut, sinó que ho ha fet sense donar explicacions, deixant-los a ell i el seu germà petit enrere. Potser sí que troba recolzament amb l’Aza, però no es converteix en el seu salvavides.

Relacionat amb tot això, m'agradaria aplaudir pel fet que, en aquesta novel·la, l'amor pren un segon pla que permet altres problemes com l'ansietat i solitud brillar per si sols. L'amor no deixa de ser un gran punt fort en la història, a més d'un eix importantíssim en la novel·la, però no és ni la meitat d'important que l'evolució dels personatges, cadascun d'ells amb els seus problemes a esquenes.

En Davis m'ha semblat un personatge molt interessant. A més, té els gustos estranys propis dels llibres de John Green. Li apassiona l'espai, les constel·lacions... és un noi que viu en els estels. Un noi trist i trencat, a més. Un personatge ben fet, des del meu punt de vista.

No tots els personatges m'han semblat idonis, en absolut. He sentit certa ràbia cap a la Daisy i, encara que el germà d’en Davis m'ha agradat molt i transmès tendresa, no crec que hagi donat tot el que podria haver ofert a la trama.

Què m'ha fet sentir aquesta novel·la? Moltes coses, francament. És molt intensa en alguns moments en els que ens transporten a la ment de l’Aza. Amb molt intensa vull dir MOLT intensa. Intensa al nivell de sentir el mateix que la protagonista, voler sortir d'aquí, sentir les parets fer-se cada cop més petites i properes. No es pot dir que estigui mal redactada, en absolut, cada frase donant voltes a la mateixa idea de manera obsessiva és el que fa que l'ansietat sigui tan transparent per al lector.

Com a conclusió, dir que John Green m'ha deixat amb la boca oberta i ganes de més. No ha estat un treball espectacular, no han hagut girs en la trama, no han hagut llàgrimes (tot un avanç en els llibres de Green)... però hi ha hagut una quantitat de realitat aclaparant, connexió amb el lector, bellesa pura.



PUNTUACIÓ:

1 comment:

  1. Bones,
    m'ha agradat molt la ressenya d'aquest llibre. Personalment no he llegit aquest llibre ni tampoc em crida tant l'atenció. Ens llegim!

    ReplyDelete